L’home és un gran faisà en el món

Herta Müller, L’home és un gran faisà en el món, Alzira, Bromera, 2009, 1986

El primer llibre que he llegit de la premi Nobel del 2009 ens ofereix un relat breu fragmentat en cinquanta-tres capítols de gran brevetat i expressivitat. Una veu procedent del camp de la Romania germànica, d’on és originari l’escriptora, que planteja, un any abans del seu exili definitiu a Alemanya, la realitat paupèrrima d’aquest entorn. Amb un silenci minuciós, el lector coneixedor de la pressió política del dictador Ceausescu pot entreveure la velada crítica sobre aquella realitat.

La novel·la s’ensuma com s’ensumen les històries de Centreuropa de Thomas Mann o de Vassili Grossman. I més encara Los días contados (1934) de Midlós Bánffry, qui coneixia tant bé el mateix espai que la Müller. En aquesta ocasió destaca, sens dubte, el grau de suggeriment i de condensació d’unes històries en minúsucula que en el seu conjunt ens aporten una atmosfera asfixiant, desesperada, d’un home, en Windisch, que no aconsegueix fugir de la seua condició de fracassat. Si la temàtica abordada no fóra tan fosca i obscura, podríem parlar d’una prosa llumínica, en tant que l’escriptora ofereix en imatges una gran quantitat de reflexions i de paisatges que retraten un moment clau de la història europea contemporània. En Windisch, home de poques paraules, ofereix algunes de les afirmacions, al costat dels personatges estranys que l’envolten, més colpidores de la novel·la: “L’home és fort, més fort que les bèsties” (pàg. 10). Tot això, com a expressió de la resignació del patiment que senten; una expressió que remet al títol del llibre, una comparació que ofereix la imatge més animal de l’ésser humà.

D’altres expressions de la resignació són la confirmació de la manca de canvi, a través de la percepció “el temps s’ha acabat” (pàg. 23), que el duu a concretar “el temps no té agulles. Només giren les taques negres. S’empaiten. S’empenyen per sortir d’aquella taca blanca. Rellisquen per la paret i es converteixen en el terra.” (pàg. 24). La crueltat d’aquella societat —marcada per l’expropiació forçosa de les terres als llauradors— provoca la concreció de la metàfora que esdevé símbol del fet que la pomera de darrere de l’església “es cruspia les seves pròpies pomes” (pàg. 38). Una mena de Saturn devorador dels fills que permet entendre al lector el grau de desesperació dels habitants d’aquella terra. Un retrat en blanc i negre d’una societat que manté la fermesa per un futur en colors. Una prosa incisiva, minuciosa, que atrapa al lector des del primer moment.