Atemschaukel
20 març 2010 | Autor: carles | Categoria: Quadern - Lectures | Tags: 2009, Alemanya, Herta Müller, novel·la, política, queer, rural | Sense comentaris »Tot el que tinc ho porte amb mi (Atemschaukel), Herta Müller, Alzira, Bromera, 2010 (2009)
Atemschaukel és el títol original de la darrera novel·la de Herta Müller. Una nova mostra de reflexió sobre els silencis que poden moure les persones a una vida d’inèrcia i que, en el cas de l’autora, obeeix a la voluntat d’explicar la repressió dels romanesos de cultura alemanya després de la Segona Guerra Mundial. La seua pròpia mare va ser deportada a la Unió Soviètica i va passar cinc anys en un camp de treball d’Ucraïna; el pare, també en va ser víctima. Tot i això, aquesta és una novel·la de sensacions, de reflexions sobre els límits de la condició humana en les situacions més extremes.
Müller, ofereix la nuesa d’una comunitat, la seua, que pertany a una cultura aliena a la nació que els oprimeix. Si l’autora va aconseguir el 1987 eixir de la dictadura romanesa de Ceaucescu, per instal·lar-se a Berlín, els seus personatges, no. Així, en aquesta ocasió, els protagonistes assumeixen amb resignació la condició d’oprimits i lluiten dia a dia per la supervivència. El seu protagonista, un jove de 17 anys, és conduït a treballar de manera forçada en la reconstrucció de la Unió Soviètica. La paradoxa de la història força l’opressió d’una comunitat que, víctima del nazisme, una vegada acaba la guerra, són culpats de complicitat amb la nació de la qual hereten la cultura. Així, un personatge jueu, David Lommer, també es veu sotmés a la reclusió en el camp de treball, al costat d’altres membres de la minoria alemanya.
Aquesta és una novel·la que l’escriptora portava endavant amb l’assessorament del poeta Oskar Pastior, també originari de la minoria alemanya de Romania, qui va morir el 2006. A partir de la seua experiència, com també d’altres que van viure experiències semblants a la del protagonista, Müller ha construït un dels textos més amargs i intensos de la seua trajectòria. Estem davant d’una prosa poètica elaborada, exquisida, sense concessions al lector, on una mateixa realitat és vista des de diversos punts de vista. De manera semblant a L’home és un gran faisà en el món (1986), amb un protagonista resignat, en Windisch, la història final de Atemschaukel és una visió polièdrica de la realitat que es veu sotmesa a la particular visió del protagonista i de la resta de personatges que l’interpelen. Amb una construcció sintàctica concisa, precisa, l’escriptora ofereix el testimoni retrospectiu de Leopold Auberg, des del primer moment de la deportació en el 1945 fins al retorn del 1968, amb la senzillesa de qui explica “tot el que tinc, ho duc al damunt”. Vint-i-cinc anys viscuts amb la por de qui no sap si podrà sobreviure a la reclusió al lager, el magatzem on les persones conviuen com a bèsties.
Coneixem així una veu íntima, sincera, que aborda temes tan dispars com l’absurditat dels polítics, la consciència nacional de la minoria alemanya a Romania, l’homosexualitat en una societat homòfoba o l’anul·lació de la individualitat en benefici del col·lectiu. Un tractament destacat és el de l’expressió de la gana: “No hi ha mots escaients per a descriure el patiment de la fam.”. Les paraules del protagonista són un preàmbul de la construcció del personatge simbòlic de l’àngel de la fam, un ésser omnipresent en la consciència dels protagonistes. Una història, doncs, que ha tingut en la nostra literatura mostres destacades, dins d’aquesta temàtica, com els llibres K. L. Reich de Joaquim Amat Piniella o Els vençuts de Xavier Benguerel, com també el trajecte iniciàtic paral·lel al conflicte bèl·lic de Mercè Rodoreda en Quanta, quanta guerra… En el cas de de l’escriptora guanyadora del Nobel, aquesta és, sens dubte, la seua història més complexa i intensa; l’arquitectura narrativa que ofereix s’acosta a la perfecció formal, on tots els elements inserits responen perfectament als objectius inicials de l’autora: la denúncia de l’opressió en totes les seues formes. La referència a la senzillesa, a les andròmines que acompanyen al viatger pels camins de patiment de Herta Müller als seus relats, configuren una obra mestra de la literatura universal.

Deixeu un comentari