El conjur

El conjur, Isabel-Clara Simó, Barcelona, Ed. 62, 2009

El primer llibre de poemes d’Isabel-Clara Simó no és el primer oferiment públic de la seua poesia. Abans havíem pogut llegir, per exemple, els poemes que acompanyaven els quadres d’Antoni Miró en la mostra del 1995 “ABCDARI AZ”. En aquella ocasió ja vam poder conéixer un dels continus en la poesia de Simó, la ironia, el sarcasme, la visió aguda de la realitat. Així és El conjur, un llibre de poemes narratius, com bé avisa l’autora en el “Proemi”, que aborden la realitat més immediata. Podem entendre les paraules prèvies de l’escriptora com una mena de captatio benevolentiae, en la línia dels que feia la Caterina Albert; però res més lluny, hem de parlar, com en tantes ocasions hem vist en textos personals o autobiogràfics de l’autora, de sinceritat. Tot i que Simó afirma “No pretenc, doncs, ser poeta”, el lector pot trobar una sèrie de poemes de rima lliure amb un ritme natural que l’atrapa incessantment. Al llibre trobem les inquietuds i preocupacions d’una escriptora que ha aportat un sentit cívic i reflexiu de la nostra societat i de la nostra cultura en tots els gèneres que s’hi ha dedicat, des de la prosa, al teatre i ara, a la poesia. Així, podem destacar l’actualització de la història de Jesucrist en clau nacional en “El crucificat” (“era molt magre / viure en un país / colonitzat [...] Doncs va i em van matar, / per terrorista.” (pàg. 14-15). I corprenedor,  a l’igual que l’article que la Isabel-Clara va signar a l’Avui un dia no molt llunyà, però suficientment lluny per objectivitzar-lo, sobre la desaparició del Xavier Dalfó Simó… (“El teu mort i el meu”, pàg. 22-23). I tendre i entusiasta el poema adreçat a l’Ovidi Montllor (“Animals”, pàg. 27-29). És obvi que el sentit narratiu guanya cos, especialment en dos dels tres capítols o apartats amb els quals l’autora ha agrupat els poemes: “Èpica” i “Dramàtica”. Les composicions de la tercera part —segona en el llibre—, “Lírica”, esdevenen autèntiques declaracions de principis, com la que llegim a “Jo no sóc tu”, al nostre parere, un dels seus millors poemes: “Si vols ser amic meu, / aprèn a estimar / el que hi ha a fora / de tu mateix.” (pàg. 47). Un llibre per a gaudir i reflexionar, com la major part dels llibres de Simó.