El ball, Irène Némirovsky, Barcelona, La Magrana, 2006 (1930)

Una nova joia de l’escriptora d’origen ucraïnés. Una novel·la breu sobre la qual vaig tenir la sort de veure aquest hivern a Barcelona l’adaptació teatral, amb Sol Picó com a responsable de la part de dansa i d’un dels personatges claus, l’Antoinette. Una visió clara i amarga sobre l’alta societat parisenca, sobre les hipocresies que recauen damunt d’una família d’origen jueu —el pare, el senyor Kampf, ho és— que ha ascendit socialment a causa de l’enriquiment sobtat pels negocis. La situació de crisi que provoca l’organització d’un ball de presentació davant de l’haute societé i el fet que no arribe ningú —a causa de la malifeta de la filla—, torna als seus protagonistes —l’exemplar matrimoni dels Kampf— al lloc d’origen, al món de les baixes passions i de la condició grollera de l’ésser humà. Enmig de tot, un sentiment autobiogràfic, la passió pel ball, com la mateixa escriptora manifestà en cartes a les seues amigues, després d’haver-se traslladat a viure a França arran de l’esclafit de la revolució soviètica: “Je danse soir et matin. Il y a chaque jour dans différents hôtels des galas très chic, et ma bonne étoile m’ayant gratifiée de quelques gigolos, je m’amuse bien.” (Suite française, Préface de Myriam Anissimov, Denoël, 2004, pàg. 21). Una cita encertada per indicar-nos una de les passions de la jove Némirovsky, per entendre què hi havia darrere d’un dels seus primers llibres. Així podem entendre el valor de la prohibició de la mare a la filla rebel d’assistir al ball organitzat —amb el pretext que encara no té quinze anys— i la seua revenja.

La reflexió psicològica de la protagonista ens remet al to localitzat en textos de Carles Soldevila —si fa no fa, coetanis—, com per exemple, Valentina (1933). Fins i tot, les declaracions íntimes de l’Antoinette ens fan recordar Aloma (1938) de Rodoreda. Una innocència que transpua en frases com “Ja m’ho pensava, que tenia xicot… Segur que ara s’estan fent petons com als llibres. Ell li deu dir: T’estimo. I ella? Deu ser la seva amant?” (pàg. 41). Una confirmació, doncs, de l’interés dels escriptors d’aquella generació i en aquell moment per retratar un grup social en ascendència, el de les dones joves, cultes i riques, que esdevenen un mirall perfecte de la societat en la qual se situen, siga a França, siga a Catalunya. Unes joves que senten l’angoixa de la injustícia de les seues famílies, com el cas de Valentina o el d’Antoinette: “M’agradaria anar-me’n molt lluny, o morir-me…” (pàg. 47). Una novel·la clau per a entendre l’obra posterior de la seua autora.