De nom, Emili

De nom, Emili, Isabel-Clara Simó, Barcelona, Columna, 1998

Aquesta petita joia oculta d’Isabel-Clara Simó es presenta com a lectura per a adolescents —així ho podem entendre per la col·lecció, “Columna Jove”, on està inclosa— però, en realitat, és un llibre per a totes les edats. Aquest és, sens dubte, un dels encerts de Simó, escriure per a tothom. Estem davant d’un llibre que remou sentiments, un a un, des de la sorpresa, a l’esperança, a l’alegria, per a passar al plor, a l’enyor. Un munt de sensacions que converteix la història de l’Emili en una novel·la breu que t’atrapa des del primer moment. Té tots els ingredients habituals en la novel·la que cerca un destinatari més jove, com la intriga i les aventures de colla —quin grup més peculiar d’amics el que Simó atorga a l’Emili!—, però la interacció entre els pares adoptius, l’Albert i l’Olga, i l’Emili va més enllà. El retrat psicològic del protagonista —un nen superdotat que ha perdut els pares en un accident— i el dels pares —una parella que ha millorat la seua situació personal i que havia iniciat els tràmits d’adopció— ens presenta el bo i millor d’altres relats anteriors de l’escriptora. Algunes reflexions de l’Emili, dins del seu nivell elevat d’intel·ligència, serveixen de reflexió per al lector més consirós: “On acaba i comença l’esperit de grup? Calia realment estar tan isolats dels altres per identificar-se com a amics?” (pàg. 120). Un llibre per a gaudir i per a sentir, sens dubte.