Sebastian

Sebastian (El quintet d’Avinyó, IV), Lawrence Durrell, Barcelona, Plaza & Janés, 1996 (1983)

El primer llibre llegit, tot fent cas a la indicació equivocada en xifra romana de l’editorial, no és el primer publicat de la sèrie última de novel·les de Durrell. Es tracta, segons l’ordre d’aparició, de la quarta. Amb tot, com indiquen totes les crítiques i notes referencials, el quintet es pot llegir amb independència, les unes de les altres. Ho veurem, ho contrastarem, en acabar la seua lectura. De moment, el lector es troba a Sebastian amb diversos personatges entrecreuats en una història a mitjan camí entre la Ginebra de la fi de la II Guerra Mundial, envoltat de psiquiatres i psicòlegs que tenen cura de diversos personatges que, segons sembla, tindran el seu paper en altres novel·les de la sèrie. L’altra banda del pont espacial és, com no podia ser d’una altra manera amb Durrell, l’Egipte d’Alexandria, tot seguint el rastreig dels coptes i dels anomenats “adoradors de la mort”, una mena de secta esotèrica que impregna l’esència i l’evolució dels dos personatges principals, el malhaurat Affad i la supervivent Constance, qui protagonitzarà el tercer lliurament de l’autor.

Un altre espai recurrent, a les acaballes de la història, és la Provença i la ciutat d’Avinyó, la ciutat que donarà peu a la primera de les novel·les, Monsieur (ou Le prince des tenèbres); tot just l’he començat a llegir. Sebastian ofereix una reflexió substanciosa sobre les dificultats de les relacions personals, especialment les afectives, en un món en transformació i en crisi com és el temps de la II Guerra Mundial. Durrell no aborda directament cap situació, sinó que les mostra, les ofereix al lector intel·ligent perquè les sàpiga entreveure, per abordar-les, analitzar-les i traure’n conclusions. Hi ha el col·lega metge de la Constance, el Schwarz, jueu que va deixar la seua dona a Europa, a Viena, i que a les acaballes de la novel·la no podrà resistir el remordiment davant d’una esposa que ha sobreviscut als camps de concentració nazis de manera ben llastimosa. Hi ha els companys de l’Affad, que cerquen aturar el temps a través de la fixació amb la mort. Hi ha l’existència enigmàtica i poderosa, que intenta controlar la voluntat de l’Affad, del príncep. Hi ha Mnemidis, el pacient boig, aturmentat per la pressió religiosa que acaba amb la felicitat de Constance, la seua metge que l’intenta guarir.

Tot plegat, la descripció d’un món en transformació que inquieta el lector i que el motiva a continuar endavant. Tot per seguir el repte final de Durrell. Una proposta ben suggerent, com la que ja havia estat El Quartet d’Alexandria.