Constance (El quinteto de Avignon)

Constance (El quinteto de Avignon), Lawrence Durrell, Barcelona, Ed. Versal, 1982 (1985)

La tercera lectura del quintet de Durrell m’ha aportat l’exemplar més lineal i narratiu de tots els anteriorment llegits. Potser el cos de la sèrie, l’eix central d’un seguit d’històries secundàries i de personatges que s’entrellacen enmig dels altres volums. La història planteja la relació de la protagonista que dóna nom al llibre, Constance, amb els seus germans Lívia (que protagonitzarà, segons sembla, un dels últims volums de la sèrie) i Hilary. Constance es mourà entre el record del seu marit, el malaguanyat Sam, i el nou amor d’Affad, protagonista de Sebastià. L’altre personatge destacat és l’escriptor Aubrey Blanford, amb un paper primordial en Monsieur. És ben suggerent la intertextualitat entre les novel·les, concretament la referència al personatge literari que Blanford s’inventa, el seu alter ego com a escriptor Sutcliffe i al qual s’hi refereix en aquesta ocasió (pàg. 30), com també a l’autoria de ficció que ell manté sobre Monsieur o el Príncep de les Tenebres (pàg. 304). Amb tot, el rerefons de la novel·la, l’ocupació alemanya de França, concretament la situació sociopolítica a la Provença, i la difícil coexistència entre els seus habitants és la base novel·lística. El grup d’amics format per Constance, Blanford, Lívia, Hilary, Quatrefages, Fèlix Chatto i d’altres representa l’enyor de la Provença idíl·lica de la seua joventut i no-ocupada que tots compartiren. Una imatge ja referenciada al castell de Verfeuille de Monsieur i ara definit com “l’alegre grup de Tu Duc” (pàg. 23).

És curiosa la referència de Durrell a l’inici del llibre, en la “Nota de l’autor”: “aquest llibre és una novel·la i no un llibre d’història”. L’advertiment no és gratuït i la distància que sobre la realitat pren l’autor tampoc; Durrell no vol reescriure aquella història, la del context en què es mouen els autors i la que ell mateix va viure. L’ús que fa dels esdeveniments de la realitat és només referencial. Constance podria estar ambientada en altres indrets i en altres moments i no perdria, en absolut, el seu interés.

Tot seguint el to preciosista de textos anteriors, Constance aporta al lector un munt de reflexions i de referències extraliteràries, com l’expressió francesa entre chien et loup (pàg. 32), això és, la concreció de la fi del dia (a boqueta nit, en el nostre català), que va servir també de text a la novel·la d’Irène Némirovsky Les Chiens et les Loups (1940). El plantejament de la difícil realitat de la guerra aporta pautes d’interés per al lector actual com les següents:

“Los judíos extraerán hasta la última gota de sangre de nuestro horror y arrepentimiento. Son maestros en el arte de exprimir. Tendremos que agachar la cabeza en su presencia por lo menos durante un siglo.” (pàg. 245)

“Tota Europa era un club de suïcides.” (pàg. 306)

“La major part de l’amor caduca a causa de la sacietat i de la indiferència.” (pàg. 310)

D’igual manera, la interrelació de Constance amb el col·lega metge, Schwarz, que s’ampliarà a Sebastian, i Cade, la serventa que l’acompanya a Avinyó, esdevindrà el nucli cel·lular d’un relat amb molta força constructiva i de creixement per al lector. Així, és plenament avançada la concepció de parella sentimental de Constance i Affad, el Sebastià de l’anterior novel·la que aquí desvetlla que és també el seu nom (pàg. 245), una relació que és definida com la pròpia d’una “nova era d’amistat sexual” (pàg. 263).

Aquesta és la novel·la central del quintet, no debades hi ha referències a totes les altres, com són els casos esmentats,  a més de la referència final a Quinx (pàg. 311), una de les cinc esposes de Gampopa, dins de les referències metaliteràries de Blanford als seus llibres. Una prova més de la minuciositat de l’estructura narrativa del darrer gran projecte de Lawrence Durrell.