La lluvia antes de caer

La lluvia antes de caer, Jonathan Coe, Barcelona, Anagrama, 2009 (2007)

Una novel·la recomanada per Fernando Linde, llibreter de 80 Mundos, que és, certament, una troballa. Després de la mort sobtada —des de l’inici es presenta l’indici d’una mort cercada— de Rosamond, la seua neboda, Gill, descobreix les gravacions que aquesta havia preparat darrerament al voltant de les explicacions de l’àlbum de fotos familiar. Una disertació realitzada per una altra de les familiars, Imogen, que va quedar cega des de petita, i que la Rosamond havia deixat de veure feia molt de temps. Així, amb una estructura minuciosa, marcada per l’avanç en les descripcions de les fotografies, l’autor va oferint els secrets d’una família i d’un personatge que sempre s’ha caracteritzat per defensar la seua llibertat i per fer entendre a la societat la seua relació sentimental amb les dones, en una època ben distinta a l’actual.

Un dels elements més encertats és el títol, relacionat clarament en diversos moments de la història (pàg. 149), que servirà també per a tancar-la. Una referència òbvia al que és i al que pot ser, dins dels eixos temporals passat-present-futur, que marca de manera decidida la intensitat de la història. El lector gaudeix amb fruició de les explicacions d’una anciana que ha volgut silenciar la seua veu després d’oferir la seua intimitat. Em recorda, sens dubte, a l’estructura subjacent que jo mateix vaig seguir en Veu de dona, els records de la setantena que brollen davant de la imminència —conscient o inconscient— de la mort. Un testimoni que queda per la gent que continua vivint, la família, els néts, els nebots.

És interessant observar el joc de doble destinatari —o si perfilem, de narratari, un intradiegètic, la Gill, i un segon extradiegètic, la Imogen— que permet al lector, com a destinatari últim de la història, descobrir i comprendre tots els passatges vitals relatats. Una expressió suggerent, “Curioso que los recuerdos que tenemos más claros no suelan ser visuales” (pàg. 46). Un retret, la voluntat excessiva de voler contar tot el que passa, pam a pam, fins i tot de manera innecessària. Així, el lector té poc marge a la participació, al disseny de l’esdevenidor a partir del seu pensament, de la seua imaginació.