L’intrús

L’intrús, Xavier Benguerel, Barcelona, Club Editor, 1986 (1960)

Aquesta novel·la és, en certa mesura, una continuació en el projecte de Benguerel de novel·la psicològica que planteja els límits entre les relacions afectives en una societat urbana, en plena transformació en els anys cinquanta i seixanta, i que intenta reprendre la normalitat després d’una cada vegada més llunyana guerra. D’aquesta manera, abans havia publicat El testament (1955) i El viatge (1957). Amb personatges que no cerquen l’escàndol i que relativitzen els conceptes ètics i morals del seu temps, Benguerel, d’una manera assenyada i racional, amb només una mica de conflicte en la resolució de la història, construeix un triangle amorós entre un vell propietari de negoci, en Sebastià Forcadas, la jove secretària, primer amant i després esposa, Irene, i el comptable, Lluís Ribera. Tot plegat per contar una vella història del món, farcit d’infidelitats i de secrets amorosos dels quals el lector és l’únic testimoni i qui, a través de les declaracions íntimes dels personatges, coneix tota la realitat.

Un drama construït en l’esquema tradicional del triangle amorós que he relacionat de seguida amb la pel·lícula vista ahir mateix, Partir (2009), de la directora francesa Catherine Corsini i interpretada per Kristin Scott Thomas i Sergi López. Un paral·lel força curiós, amb un desenllaç distint però igualment reflexiu, on la tragèdia de la parella heterosexual es planteja davant de la dificultat marcada per la societat d’abordar una realitat, la crisi de l’afecte en la parella i la coneixença, per part d’un dels integrants, d’una tercera persona amb la qual es descobreix el sexe, l’estima i una nova manera d’abordar les perspectives de futur. El títol de Benguerel potser és negatiu, ja que culpa al comptable que enamora l’amant de l’amo d’aparéixer i influir negativament en la relació establerta. Potser oblida que el corc de la relació ja havia destruït la base sobre la qual s’havia iniciat la relació, com en el film de Corsini amb el paper del marit oficial de la protagonista.

Interessa el discurs construït per Benguerel en L’intrús. La voluntat psicologista impregna de monòlegs, monòlegs interiors i de discus indirecte lliure el text. Unes eines que pren l’autor per tal d’aproximar, de fer servir la intimitat del personatge. Una fita més en el desenvolupament de la novel·la psicològica en la literatura catalana.