La reina al palau dels corrents d’aire

La reina al palau dels corrents d’aire, Stieg Larsson, Barcelona, Columna, 2009 (2007)

Una vegada acabada la lectura de la trilogia, el lector té la percepció d’haver llegit una gran fantasia. El disseny mental d’una persona que durant molt de temps va provar de lluitar per les llibertats i contra els grups d’acció repressora de la seua societat, la sueca, de la qual tothom pensa que és un paradís de pau i d’harmoria. És cert que els assassinats de polítics de manera brusca en aquell país, com Olof Palme o Anna Lindh, van trencar la imatge idíl·lica que els habitants d’altres països teníem dels països escandinaus. Com en tots els llocs, hi ha gent bona i dolenta, i és evident que fins i tot en les zones més civilitzades hi ha hipocresies, violències, gent aturmentada que provoca el desencís i el mal en els altres. La trilogia de Larsson és això, un reflex de la seua societat i, de retruc, de la nostra, de totes les societats aparentment civilitzades on la dona, com també d’altres grups socials, no ha obtingut encara la situació d’igualtat per la qual dia a dia tants lluitem. Aquesta és la clau de l’èxit de Millennium, més enllà del mite de la mort de l’autor: el plantejament de situacions pròximes, quotidianes, amb personatges vius, que pensen, dubten i que no esdevenen, en absolut, éssers models per a ningú. Enmig de tot, una perla, una construcció joia, la figura de la Lisbeth Salander. Un element de transgressió silenciosa i silenciada que permet el lector abordar els conflictes plantejats sense esbrinar quina serà la seua evolució. Els personatges són imprevisibles, sobtats. Viuen, això sí, dins d’uns relats que cerquen l’esquema policíac, de novel·la negra. Però Millennium va més enllà.

És cert que la història s’ha acabat. Més enllà del debat que segons sembla la família, la seua companya, té un inèdit de 200 pàgines, un quart Millennium inacabat, l’evidència, la mort de Larsson, fa que els seus personatges també moren. Un silenci forçat. Per això, el lector es troba davant d’un enigma, d’una acció involuntària: plantejar en la seua ment què hauria estat de la Salander, del Blomkvist, i de tants altres personatges que s’han quedat en un punt sense camí. Muts. Aquesta és la màgia de la literatura, la llibertat d’inventar i d’imaginar, que cadascú pense el que vulga. De Millennium, ja no n’hi haurà més. Haurà quedat, això sí, un fenomen comercial d’origen literari que, contra tots els pronòstics, ha demostrat que la literatura encara interessa, que encara manté una força en la nostra societat suficient perquè la vida quotidiana s’ature, perquè tothom parle de Larsson i dels misteris de les seues històries. La literatura, la novel·la, encara està viva.

Un encert, concretar el personatge de la Salander com una persona afectada de la Síndrome d’Aspergen; un personatge que reconeix al seu interior els seus problemes de relació amb la gent: “La Lisbeth Salander es va tirar enrere al coixií i va seguir la conversa amb un somriure. Es va preguntar per què tenia tantes dificultats per parlar d’ella mateixa amb les persones que es trobava cara a cara, i revelava sense problemes els seus secrets més íntims a una colla d’excèntrics completament desconeguts a Internet.” (pàg. 376). Una contradicció que, sens dubte, fa entendre molt més la manera de ser i de pensar de la protagonista.