La dona sense atributs

La dona sense atributs, Joan Abellan – Jaume Melendres, Barcelona, Ed. 62, 1990

És evident que la curiositat que sentia per llegir aquesta novel·la que va guanyar el premi Prudenci Bertrana del 1989 era completa. Una vegada acabada la meua La dona sense atributs i guanyat el premi de novel·la eròtica de la Vall d’Albaida, ens adonàrem, gràcies a l’avís de Josep Talens, de la coincidència de títols. Tot i no haver cap problema legal, vaig optar, davant del dubte que ja tenia en el moment de presentar-la al premi, de recuperar un títol previ de cara a la seua publicació en el 2010: Sara, la dona sense atributs. Tot això donant coherència a les meues novel·les anteriors que ja presenten un nom de dona, el personatge, al títol: Marta dibuixa ponts, Els silencis de Maria.

Comptat i debatut, localitze la novel·la escrita a quatre mans i m’adone que les perspectives de redacció són força llunyanes. Estem davant d’una novel·la de construcció d’identitats, de la manca d’atributs de gènere d’un autor d’articles periodístics que rep una enigmàtica carta d’una suposada lectora que dubta de la seua condició com a home o com a dona. Els seus articles estan desprovistos de marques de gènere. Comença així un joc epistolari entre el receptor de les cartes, en Mat, el periodista, i l’autora, que signa els escrits com a Agnès Alvit. Un diàleg incessant, que recorda algunes de les tècniques del llenguatge dramàtic –ben conegut pels dos autors–, i que atrau el lector, davant d’un text àgil i amb voluntats enigmàtiques. Potser la manca d’acció o d’elements distints al que és la vida quotidiana dels dos personatges, immersos en el joc d’invenció de personalitats alternatives a la seua real, provoca el desencís i la manca d’interés del lector en la segona part de la història. “La tria del cos”. Una estructura epistolar que, sens dubte, en el món actual, deixaria de tenir sentit, ja que el món de les cartes escrites, en els darrers deu anys, ha passat a ser un record del passat…

Enmig del joc d’identitats, podem ressaltar alguna reflexió suggerent com la següent: “La bellesa és un concepte, i només la tenen les coses immòbils, que no s’autodestrueixen” (pàg. 41), “només la mentida alliberava l’home de la por, que només dient-se mentides un home es podia enamorar i aspirar a l’amor d’una altra persona” (pàg. 116). D’altres són més divertides: “els grans amants feien l’amor vestits; per això eren amants, i no marits” (pàg. 62). Amb tot, cap referència a la novel·la de Robert Musil, almenys de manera indirecta, tot i que en la construcció dels personatges de ficció pot haver influït l’aplicació de la relativitat dels atributs humans, segons ofereix l’autor de L’home sense qualitats.