Volia, certament, que tot fóra mentida i enigma, fantasia i il·lusió, distinta com em veia davant dels espills. (Marta dibuixa ponts)
Get the Flash Player to see the slideshow.

Una llaminadura

11 octubre 2009 | Autor: carles | Categoria: Quadern - Lectures | Tags: , , , , , | Sense comentaris »

una llaminadura-barberyUna llaminadura, Muriel Barbery, Barcelona, Ed. 62, 2009 (2000)

No sempre és habitual que una novel·la posterior d’un autor obligue als lectors a conéixer les primeres obres d’aquest. Això és el que ha passat amb Muriel Barbery, l’escriptora francesa que viu al Japó (quin curiós paral·lelisme amb l’Amélie Nothomb!) i que amb Una llaminadura iniciava el seu retrat dels veïns d’un mateix edifici a la rue Grenelle de la capital francesa. L’elegància de l’eriçó (2006) ens descobria la nuesa d’una portera i d’una jove veïna que era testimoni de la realitat interior d’aquesta. Uns quants anys abans, l’autora havia dissenyat una història amb un prisma semblant –la multiplicitat de perspectives– per a descriure el ric món interior d’uns personatges en conflicte que van balanç de tota la seua vida, com el cas que centra el relat, el crític gastronòmic, monsieur Arthens. Un personatge que ha conservat unes relacions dolentes amb tothom però que esdevé el punt de preciosisme culinari d’una novel·la que fa oldre als lectors amb una intensitat només comparable a l’estada real davant d’una cuina de gran restaurant.

Es tracta, doncs, d’un llibre ben escrit, àgil, amb una dosi suficient d’informació en el parlament de cada personatge que acompanya l’avanç de la història. Un relat que avança a grans trets la poeticitat i la humanitat de la prosa de Barbery coneguda a través de L’elegància de l’eriçó, a través del veí del quart de la portera Renée. El record del passat de monsieur Arthens des de la cambra on agonitza recorda al lector català algunes de les pàgines mestres de Mirall trencat, amb una Teresa Goday que reconstrueix el seu passat davant de la presència d’algun dels seus néts. Unes pàgines on la història s’alenteix davant del ritme trepidant del testimoni dels altres personatges, uns parlaments naturals, espontanis, ben llunyans a les recreacions aristocratitzants i selectives de la vida d’un crític gastronòmic. El lector esdevé a la fi l’element actiu que uneix les peces del trencaclosques, qui completa les peces del joc. Un lector actiu que ensuma, amb força, la flaire dels aliments cuinats en el record del protagonista.



Deixeu un comentari