La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, Stieg Larsson, Barcelona, Columna, 2009 (2005)

El segon volum de Millennium té una continuïtat òbvia en referència als personatges, el Michael Blomkvist i la Lisbeth Salander. Se n’ha escrit molt darrerament sobre la manca d’interés d’aquest segon volum respecte del primer; res més cert però. Estem davant d’una nova escriptura, amb molta agilitat, amb un grapat d’indicis que lliguen perfectament davant de les històries secundàries del primer volum. Una obra magna de qui estava predestinat a recaptar un munt de lectors pel món i que la seua mort va impedir de conéixer.

Vaig escoltar una entrevista a Eva Gabrielsson, la seua vídua i companya que, a causa de problemes legals (no hi havia un matrimoni civil entre ells), ha perdut uns drets en herència que han quedat en mans de la família (pare i germà, segons sembla). Per això, em faig ressò d’una iniciativa justa, d’una plataforma que cerca la recompensa almenys simbòlica d’aquesta dona que va acompanyar-lo durant més de trenta anys: web.

De tota manera, és cert que aquest segon volum no presenta un valor tan innovador com el primer. L’expectativa que crea davant del lector desapareix en tant que els personatges són coneguts; així mateix, el passat de la Lisbeth, amb el descobriment dels seus orígens familiars, és un dels autèntics motors de la història. Una novel·la on novament la denúncia del maltractament de la dona guia l’acció de gran part dels personatges. Una història localitzada a un espai nòrdic concret però que presenta un munt de semblances en qualsevol ciutat occidental actual. Aquest és el valor d’universalitat que ha provocat l’expansió del seu interés. Una recerca dels orígens que acosta el text al gènere picaresc, on la Salander cerca i alhora fuig el que ella anomena “Tot el Mal”. L’origen dels problemes, la causa o motivació de les seues accions. Tots som hereus del nostre passat i, com no, els personatges de Millennium així ho demostren. Una herència que resta a les nostres mans, el fruit de Stieg Larsson, un gran periodista el mèrit del qual ha estat fet aproximar la literatura a tants lectors que no sempre n’estaven pròxims.