La terra retirada

La terra retirada, Mercè Ibarz, Barcelona, Ed. 62, 2009 (1992)

Després de publicar el 1991 una biografia sobre Mercè Rodoreda, Ibarz ens oferia aquest retrat íntim dels seus orígens, Saidí, al Baix Cinca. Aquesta és una història autobiogràfica, de lluita per la llibertat d’una dona que fugia del món rural, de la tradició familiar, per a iniciar uns estudis a Lleida i després a Barcelona. Potser un crit íntim, interessant, d’atracció cap a la ciutat, bàsic a l’hora de concretar diversos relats posteriors de la mateixa autora, com A la ciutat en obres (2002).

Un relat descriptiu d’unes vivències personals que sovint es veuen sotmeses a una fina ironia que atrau al lector com aquesta: “Quan les dones em van donar permís per a fer anar la maneta de la màquina de les salsitxes i llonganisses va començar la meva vera adolescència.” (pàg. 19). I una realitat, la reconeguda en un epíleg recollit en la darrera edició: “en aquells anys transcorreguts des del 1992 i La terra retirada, he pensat, parlat, discutit, llegit, odiat un i altre cop la transformació del món rural” (pàg. 108).