Los días contados

Los días contados, Miklós Bánffy, Barcelona, Libros del Asteroide, 2009 (1934) ["Trilogía Transilvana", 1]

La lectura del primer volum de la Trilogia Transilvana de l’escriptor originari d’aquella zona et reclama, de seguida, l’ànsia per llegir els dos volums següents, Las almas juzgadas (1937) i El reino dividido (1940). Amb una redacció minuciosa i equilibrada, el lector va coneixent la història paral·lela de dos cosins d’origen noble, el comte Bálint Abády, que ha deixat una ocupació diplomàtica a l’estranger per esdevenir diputat al Parlament de Budapest, i de László Gyeróffy, pianista que després del trencament amorós amb la cosina Klara, es veurà abocat a l’alcohol i al joc. La història contraposada dels dos joves serveix a Bánffy per a construir l’element més valuós de la novel·la, la crisi política de la Monarquia Austrohúngara a l’inici del segle XX i la decadència d’una classe social, la noblesa, davant dels nous reptes del món. Un món que s’acaba i que recorda, sens dubte, el Gattopardo de Lampedusa o el Bearn de Villalonga, com veiem en la pàgina 378, una crítica mordaç a la manca d’interessos de la noblesa acomodada del país.

Amb tot, les referències més immediates les trobem en les disquisicions morals i polítiques de L’home sense qualitats de Robert Musil, si bé, en aquell cas, descrites des de la perspectiva austríaca. Aquest és l’interés del llibre de Bánffy, la visualització des de la perspectiva hongaresa, una nació de la qual depén fins aquell moment la terra transilvana del qual ell mateix és originari; les reflexions sociolingüístiques sobre l’ús de l’alemany, l’hongarés i el romanés en són un bon exemple. La novel·la fa ensumar els boscos i les muntanyes dels Càrpats, a l’igual que els palaus de la noblesa hongaresa o transilvana. Hi ha també una magnífica recreació de les històries turmentoses del Romanticisme, amb Bálint Abády enamorat de l’Adrienne Miloth, casada sense amor i sotmesa als maltractaments psíquics del seu marit. Tot plegat, fan de la novel·la un excel·lent exemple de l’evolució de la narrativa europea del segle XIX en pas al XX. Amb elements del Realisme, del Romanticisme, però també amb un bocí de psicologisme, centrat especialment en la construcció íntima del diputat Abády i la seua estimada Miloth. Respecte a la construcció dels personatges, un element comú a destacar, el plantejament del desarrelament en cadascun d’ells. Una absència de seguretat de si mateixos, de manca de perspectives, de necessitat de trobar un passat per encara un present en condicions. Així ho manifesta el jove pianista Gyeróffy: “Este sentimiento le acompañaba adonde fuera: sentía lo mismo en Budapest, en casa de sus otros parientes. Lo llevaba dentro como si la orfandad de su infancia siguiera viva en su alma adulta. No se encontraba en casa en ninguna parte, lo trataban siempre como a un forastero, como a un extraño que no fuera de los suyos.” (pàg. 46).