Tío Sean

Tío Sean, Ronald L. Donaghe, Barcelona, Ed. Egales, 2005

Un llibre de gènere, que faria les glòries dels queer studies nord-americans, que no sorprén al llarg de la seua lectura. Tot és previsible. L’atracció afectiva del nebot per l’oncle jove i enigmàtic que ha tornat amb un trauma de la guerra del Vietnam, el seu creixement sexual en l’adolescència, atrapa un lector que puga estar àvid d’obres amb final feliç i sense ganes de complicar-se l’existència amb reflexions ingràvides o llunyanes a la quotidianitat. De tota manera, l’element més perjudicial per a la valoració de la novel·la és la inversemblança de la resolució de la relació afectiva final entre el jove Will Barnett —tot seguint l’estela eròtica del seu oncle— pel desgraciat Lance que es creua miraculosament en la vida de l’adolescent.

No deixa de sorprendre l’estructura de la novel·la. L’escriptor opta per una falsa simulació de la realitat, tot introduint elements paratextuals com la hipotètica transcripció d’un diari de l’adolescent casualment localitzat. Una tècnica que dóna senzillesa al text i que atrapa mínimament al lector, tot i que no acaba de reforçar la sensació general d’inversemblança.

És evident que una novel·la com aquesta és deutora d’altres models literaris de gènere, molt desenvolupats en el cinema nord-americà queer com Harry and Max o d’altres films on es plantegen històries que freguen (o entren directament) en l’incest com una manera d’atraure l’atenció del lector o espectador.