Seduccions de Marràqueix

Josep Piera, Seduccions de Marràqueix, Barcelona, Ed. 62, 1996

Després de conéixer de primera mà la ciutat de la qual escriu Piera, cal observar decididament que la situació ha canviat tretze anys després. Marràqueix continua seduint, és clar, però han desaparegut els olors roïns i la pressió dels seus habitants (especialment, els xiquets pidolaires), com a prova, segurament, de l’acció de la policia que ha rebut l’ordre de protegir el turisme de la ciutat. Per això, podem llegir el llibre de Piera amb enyor d’una esencialitat una mica perduda. Per això, el fet d’haver-lo tingut com a company de viatge et permet contrastar com en un espill cada sensació que l’escriptor t’ofereix. Aquest assaig-llibre de viatge és distint als anteriorment publicats per l’autor, com El cingle verd (1982), Estiu grec (1985) o Un bellíssim cadàver barroc (1987); Piera és més dispers i copsa distintes imatges (sobretot en l’última part, la més poètica i al mateix temps narrativa, “Instantànies”) que li han interessat. És selectiu, no totalitzador. Potser aquesta reducció o selecció és la que provoca la sensació de buidor o de necessitat de més comentaris o impressions sobre aquesta ciutat i el seu entorn.

Amb tot, la poeticitat de Piera aporta frases suggerents, com en els llibres anteriors seus, que fan entendre l’espai descrit: “Tot és bell, i viu, a Marràqueix, també les misèries. De la pudor de pixums a l’encís de les espècies de les roses que omplien els bassiets d’una font pública [...]. Marràqueix és medieval, és el jardí i el desert” (pàg. 22); “la plaça Jemaa el Fna és l’espill on es mira i es mostra Marràqueix. [...] Prendre un te en una terrassa, tenint davant la humanitat de Jemaa el Fna, és prendre possessió de la ciutat.” (pàg. 81). Unes reflexions sobre la lectura, fidel acompanyant del viatger, que són dignes de ser reproduïdes: “La lectura fa viatjar pels escenaris i els pensaments dels altres. Llegir és un viatge inesgotable, un viatge sedentari.” (pàg. 61-62). I un bon record, un bon precedent, Les veus de Marràqueix d’Elias Canetti.