El llibreter de Kabul

Åsne Seierstad, El llibreter de Kabul, Barcelona, Ed. 62, 2009 (2002)

Enmig del terreny de la ficció i del testimoniatge d’un llibre de viatges es construeix El llibreter de Kabul. Un text de la corresponsal de guerra noruega que, com explica al pròleg, va viure un any amb la família d’un llibreter d’aquella ciutat, Sultan Khan. Una indefinició de gènere del qual se’n ressenteix la lectura, irregular, del llibre. Hi ha capítols més narratius, d’altres més testimonials. Hi ha escenes de les quals en tens prous, de les altres, en necessites més… Ella mateix ho manifesta a la introducció: “He triat la forma narrativa, però m’he basat en escenes reals en què jo mateixa vaig prendre part o que m’han estat explicades per qui les han viscudes. [...] Com que no sóc, com és obvi, una escriptora omniscient, quan descric els diàlegs interiors i reflexions és només perquè ells mateixos em van explicar el que pensaven i sentien.” (pàg. 12). D’aquesta manera crida especialment l’atenció el fet que no puguem localitzar cap jo testimoni en el relat. Hi ha un intent d’objectivitat fals —els ulls occidentals que contrasten la realitat sempre són presents— que fa perdre la possibilitat d’haver construït una novel·la on personatges com el mateix llibreter i alguns membres de la seua família, com la germana Leila o les dues dones, la Sharifa i la Sonya, tindrien un tractament més adequat a la realitat que ofereixen.

Amb tot, les seues reflexions sobre els vestits d’aquell país en relació a la condició de dona són ben suggerents: “pel que fa a mi, em consideraven com una mena d’ésser hermafrodita. [...] Podia evitar respectar els rígids cànons del vestir de les dones afganeses i m’havien permès anar allà on volgués. Tot i així, sovint em vaig posar el burca, més que res perquè em deixessin en pau. [...] Des de darrere del burca, a més a més, podia mirar sense que em miressin” (pàg. 15). Aquesta és la contradicció, la presó per a ser lliure. D’igual manera, l’obsessió per tenir només fills mascles és omnipresent en els desitjos de les futures mares, de la mateixa manera que vaig copsar en la construcció d’Els silencis de Maria, durant el matrimoni que la Maria tenia amb el Hàfez: “ara està prenyada per segon cop i aterrida de pensar que pugui ser una nena.” (pàg. 230).

Un llibre, doncs, per a conéixer una mica més la difícil interacció de sexes en el món oriental.