Com parlar dels llibres que no hem llegit

Pierre Bayard, Com parlar dels llibres que no hem llegit, Barcelona, Empúries, 2008 (2007)

El llibre de Bayard naix en la voluntat de trencar els tabús de tots aquells que llegim, que tenim el vici de la lectura, i que moltes vegades no ens atrevim a manifestar. És cert que ja fa un temps Daniel Pennac, en Com una novel·la (1992), també publicat per la mateixa editorial, ens va ajudar a entendre quin eren els drets que com a lectors teníem. Potser la meua generació de lectors i de professors ha estat marcada per aquesta voluntat de relativització de la manca de coneixement complet de tot el que es publica, però almenys ens va ajudar a comprendre que llegir és, primer que res, un plaer. Una font de coneixement continu que ha de resituar-se en la realitat quotidiana en què ens movem. Ara Bayard va més enllà; a partir de la seua experiència personal com a professor a París escriu un llibre esencial per a lectors decidits a continuar sent-ho però que estan plens de complexos davant de la impossibilitat de copsar la totalitat del món editorial, clàssic i contemporani. Un llibre, doncs, carregat d’optimisme i que relativitza una mica més els estigmes en els quals tots els lectors ens hem sentit alguna vegada sotmesos: “no pots parlar del que no coneixes”.

No es tracta en absolut d’una al·legoria a l’enginy de parlar sense conéixer; res més lluny. Bayard aborda amb gran destresa els límits de l’ús que tenim de tenir coneixement global de la nostra tradició literària, sense tenir l’exigència precisa d’absorbir lletra a lletra cada text. Una referència inexcusable, feta també per Bayard, és la de L’home sense qualitats (1880-1942) de Robert Musil, amb unes explicacions ben suggerents del bibliotecari sobre l’avantatge de no llegir cap llibre per a conéixer-los tots. Un llibre que recomane, doncs, per als lectors àvids de lectures que senten la frustració del caràcter infinit de la literatura.

Unes frases per a reflexionar: “ser culte no vol dir haver llegit tal llibre o tal altre. Ser culte significa saber-se orientar en un conjunt de llibres i entendre que aquests formen una unitat. Així mateix, la persona culta és capaç de situar cada element d’aquest conjunt en relació amb la resta.” (pàg. 27)