Atzucacs

Jordi Sebastià, Atzucacs, València, Brosquil, 2009

Després d’Un assumpte de perifèria (2001), m’he trobat un Jordi Sebastià més reflexiu, més autobiogràfic, més madur. Un escriptor que sap trobar el punt just entre el periodisme i la prosa de ficció en uns relats breus que atrapen de seguida el lector. Amb un punt d’absurditat que remet directament al molt encertat títol. Uns personatges masculins solitaris acompanyats per unes dones belles però estàtiques, al voltant de les quals res no es pot fer per canviar la realitat. En definitiva, unes imatges de l’home urbà actual i de la solitud que provoca la incomprensió a què són sotmesos. Així, puc destacar el primer relat, “Gavines”; estimulant, distint. Cal també agrair la relativització que produeix l’autor a través dels seus personatges de les relacions sentimentals paral·leles de les oficials. Un món de secrets que deixen de tenir raó de ser en tant que els seus protagonistes els menysvaloren.