L’últim amic

L’últim amic, Tahar Ben Jelloun, Barcelona, Empúries, 2005 (2004)

No sé si és una gran novel·la, com diu a la contraportada Bernard Pívot, però sé que és un llibre que es llig molt bé, molt còmode, amb ganes, i que t’omple d’optimisme.

Sobre l’amistat. Tot i que la precipitació del final provoca en el lector la sensació de rapidesa, d’excessives ganes de l’autor de crear un text breu i concís. Et quedes amb ganes de més. També la segona part, centrada en la veu del segon amic, Mamed, no aporta massa dades, repeteix la història des d’un altre punt de vista, tan sols el final, la destrucció de l’amistat per a preservar el patiment del primer, Alí, davant del càncer del segon. Una mica inversemblant, suportar la destrucció de l’amistat, de la persona que estimes, per tal d’evitar el seu patiment! Idea curiosa de plantejament en història: l’amistat entre homes. Desenvolupament no del tot adequat.

És difícil jugar amb l’amistat, perquè de vegades dubtes, realment, què és l’amistat. Sembla que en el món oriental es valora més. En el nostre, és un valor en extinció. Jo mateix si busque en el meu passat, em quede quasi sense records. Pense que les amistats són paral·leles al teu creixement com a persona en un moment determinat, quan passes una etapa es perden. El llibre de l’escriptor marroquí aporta per aquest manteniment.