Sylvie

Sylvie, Gérard de Nerval, Barcelona, Quaderns Crema, 1995 (1854)

Aquest relat, recollit dins Les Filles du feu (1854), va ser el testimoni excepcional de la vespra de la lectura de la meua tesi. A poques hores de l’acte, després de sis anys de feina continuada, descobria una de les perles de la literatura del segle XIX. Un llibre on les il·lusions cauen una darrera l’altra, com les escorces d’una fruita: és l’experiència. Té el gust amarg; tanmateix té un deix acre que fortifica (pàg. 81).

Aquesta és la història del protagonista anònim de Gérard de Nerval, que podem identificar amb el mateix autor, qui es queixa a la darrera pàgina del llibret que “nosaltres llegim algunes poesies o algunes pàgines d’aquells llibres tan curts que ja no es fan gaire” (pàg. 84). Tota una denúncia de l’autor cap a un costum ben oblidat per la tradició literària mundial. Sylvie és un text diferent. Una prosa àgil, poètica, ben construïda, ben puntuada –per això s’hi refereix Umberto Eco en considerar-la una obra fantàstica, de la seua predilecció i continuada lectura–, però que empra en poc espai de paraules un conjunt considerable de referents literaris, vinculats a l’estètica del seu segle, encara que la espontaneïtat i la directesa de l’exposició ens pot fer recordar sens dubte, les proses més actuals. Una obra, doncs, de plena vigència, per recomanar als amants de la naturalitat i la bellesa.